La màquina de vapor inventada per James Watt, la qual va donar origen al ferrocarril va canviar el món de manera transcendental. Però, a aquesta tecnologia se li va trobar una aplicació en les rodes que feien funcionar els telers de les fàbriques tèxtils. L’enginy va propiciar, a mitjans del segle XIX la Revolució Industrial, la qual va fer pròsperes ciutats com Barcelona, omplint-les d’activitat transformadora.
La indústria relacionada amb els teixits i altres productes manufacturats va tenir les seves fàbriques ubicades dins la ciutat de Barcelona. Durant l’últim terç del segle XX, algunes empreses van traslladar les seves plantes de producció a la perifèria. Els terrenys en què estaven assentats els vetustos edificis fabrils van ser requalificats per a nous usos. Només dos immobles tèxtils pioners es mantenen intactes.
LES OLIMPÍADES GUANYEN TERRENY
El 1851, la fàbrica tèxtil de L’Espanya Industrial (Vapor Nou) es va establir a l’aleshores municipi de Santa Maria de Sants, avui districte de Sants-Montjuïc.
El 1969, L’Espanya Industrial (faria fallida el 1981) va traslladar la producció a Mollet del Vallès. Sobre els terrenys alliberats, a inicis dels 70 es van edificar l’estació de Sants, l’hotel Torre Catalunya i l’illa d’habitatges Roma 2000. El 1985 es va inaugurar el parc L’Espanya Industrial, ocupant el solar del pretèrit immoble fabril. A tocar del recinte es troba el poliesportiu homònim, construït per al Jocs Olímpics del 1992.
Precisament, Barcelona’92 va propiciar l’enderroc de la zona industrial d’Icària, al barri de Poblenou. De les runes en va néixer la Vila Olímpica. Entre les fàbriques d’Icària hi va haver la de camions Motor Ibérica (Ebro i Avia), adquirida per Nissan el 1979.
DE LA PRODUCCIÓ AL CONSUM
Fins el 1991, a la plaça de les Glòries va existir la fàbrica de màquines d’escriure i calculadores Hispano Olivetti. La demolició va coincidir amb la reforma del nus viari. Sobre els 250.000 metres quadrats de terreny que ocupava l’edifici fabril es va construir el centre comercial Glòries, inaugurat el 18 d’abril del 1995.
El 14 de juny del 2000 es va obrir al públic La Maquinista, el centre comercial més gran de Catalunya, amb 242 botigues (Glòries n’allotja 166).
El nom és degut a que el complex lúdic està assentat al mateix espai en què
s’ubicaven els tallers i magatzems de la companyia La Maquinista Terrestre y Marítima.
A les antigues instal•lacions de Sant Andreu es van muntar els trens de la sèrie 1000. Van prestar servei al metro de Barcelona (línies 4 i 5) entre els anys 1970 i 2007.
EVOCACIÓ ESCULTÒRICA ALS INICIS
Arran del trasllat el 1993 de l’activitat de La Maquinista Terrestre y Marítima (fusionada amb MACOSA el 1998, i actualment propietat d’Alstom) a Santa Perpètua de Mogoda, el solar va quedar lliure. Aquest va quedar urbanitzat com el parc de La Maquinista, al qual està integrat al centre comercial homònim.
Destaca l’estany Narcís Monturiol, al bell mig del qual hi ha dues escultures forjades en ferro. Una reprodueix una roda de maquinària industrial, i l’altra, un vaixell, evocant els inicis del constructor ferroviari i naval.
No obstant, però, els orígens de La Maquinista Terrestre y Marítima es remunten al 1855. Va néixer a la Barceloneta, on una rèplica d’arc romà indica la ubicació exacta de l’entrada a l’extinta fàbrica primigènia.
CARN DE PARCS I JARDINS
Des del 1983, al costat de Las Arenas, avui centre comercial, es troba el parc Joan Miró. El recinte arbrat va ser batejat en honor de l’artista abstracte per l’escultura Dona i ocell. L’obra predomina a l’estany orientat al carrer Tarragona. El parc Joan Miró també s’anomena de L’Escorxador, atès que als terrenys que l’alberga (quatre illes de l’Eixample), antigament hi van haver unes instal•lacions càrniques.
Entre els seus equipaments consta una pista de petanca i la biblioteca Joan Miró.
El 1980, l’empresa d’automoció ENASA es va mudar de la factoria de La Sagrera a la de la Zona Franca. L’espai ocupat per la planta d’assemblatge del llegendari fabricant de cotxes Hispano Suiza, nacionalitzat el 1946 com Pegaso (Iveco la compraria el 1990), es va quedar buit. La superfície està ajardinada com el parc de La Pegaso.
PÈRDUA DOLOROSA, PERÒ NO TOTAL
El sector farmacèutic ha viscut un declivi en el teixit industrial barceloní. Una prova fefaent és la fàbrica Bayer a la ciutat Comtal, situada al xamfrà en què conflueixen els carrers París i Viladomat. L’edifici principal, dissenyat en estil Sezession (l’equivalent austríac al Modernisme) és obra de l’arquitecte Miquel Madorell i Rius, i construït el 1916. La multinacional alemanya inventora de l’aspirina se’l va quedar a la dècada de 1940 per instal•lar-hi el seu centre de producció.
No obstant, però, quan el 2003, Bayer va decidir prescindir de la factoria, la va condemnar a la piqueta. Per la ubicació, resultava estratègicament inviable.
Des del 2010, un bloc de 12 plantes amb 350 habitatges s’erigeix sobre el mateix solar. Tot i així, encara perduren dos elements clau: l’edifici principal i la xemeneia.
LA CULTURA DEL PATRIMONI HISTÒRIC
Al barri de Sant Andreu s’emplaça l’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats. L’empresa de filatures va estar en actiu des de la fundació, el 1903 fins el tancament definitiu, el 2005. L’edifici industrial (conegut com Can Fabra), de planta rectangular amb finestres d’arc mig punt es manté preservat pel seu valor històric i arquitectònic.
El 2009, es va rubricar un acord entre l’associació Amics de Fabra i Coats, el Districte de Sant Andreu i l’Institut de Cultura. El resultat va ser una segona vida de l’immoble com a centre cultural consagrat a les arts escèniques.
Un altre vestigi del passat industrial de Barcelona es troba al districte de Sants-Montjuïc. Es tracta de la històrica fàbrica tèxtil El Vapor Vell, posada en marxa el 1846. Després d’anys en desús, des del 2000 acull la biblioteca El Vapor Vell.
FORMACIÓ PER TEIXIR EL FUTUR
Abastant quatre illes de l’esquerra de l’Eixample s’ubica un conjunt d’edificis d’estil industrial. L’arquitectura modernista és de Rafael Guastavino i la construcció va ser duta a terme entre els anys 1868 i 1869. Inicialment, el complex va allotjar la fàbrica tèxtil Can Batlló, fundada pels germans Feliu i Joan Batlló. El seus principals competidors van ser la família Muntadas, artífex de L’Espanya Industrial.
No obstant, però, l’activitat de Can Batlló va cessar el 1908, quan la Diputació de Barcelona es va apropiar de les instal·lacions tèxtils.
Un decret de llei va donar lloc, el 1914 al naixement de l’Escola Elemental de Treball, més coneguda per Escola Industrial. Actualment, el recinte modernista acull l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial (Universitat Politècnica de Catalunya).
UN PASSAT A TOTA MÀQUINA
Durant la segona meitat del segle XIX, la Revolució Industrial va omplir Barcelona de fàbriques (sobretot tèxtils) en barris que aleshores eren municipis dels voltants.
Els pretèrits complexos suposaven una font de riquesa, però també de contaminació. Per esmenar aquest greuge vers el medi ambient, els terrenys que ocupaven algunes instal•lacions industrials avui extintes han estat regenerats com a parcs i jardins (La Maquinista, L’Escorxador o La Pegaso en són el millor exemple).
No obstant, però, encara queden intactes dues fàbriques declarades patrimoni històric, inactives durant anys, i reconvertides en equipaments culturals.
Tanmateix, també romanen dretes diverses xemeneies fabrils a manera de monuments testimonials per a recordar que la indústria urbana és fàbrica d’història.
Cap de redacció d’Èxit21 i autor del llibre "La Barcelona que et falta" (de la col·lecció Talents de la FCSD). “Crec que Èxit21 pot ser important per la societat perquè d’aquesta manera ens donem a conèixer les persones amb discapacitat intel·lectual i és una manera de donar la nostra veu. Per a mi Èxit21 és important per poder plasmar les meves inquietuds i per poder compartir el meu punt de vista sobre el món”.
