MISTERIS DE LA NIT

Després d’un llarg dia de treball feia una passejada pels voltants d’un frondós bosc perdut en el no res. A mesura que anava fent camí no va trigar a caure la nit deixant un fons fosc amb prou feines algunes estrelles que es dibuixaven en el firmament.

Cada vegada que caminava em perdia encara més en la foscor. Estranys sorolls i passos em rondaven i notava alguna presència, però no veia ningú. Tot d’una va deixar de seguir-me, fos qui fos.

Durant aquest moment d’agonia un fred suor lliscava pel meu front. Em vaig adonar que allò que semblaven passos era el batec del meu cor.

Sons d’animals nocturns ressonaven en el camí fins que vaig arribar a un pont que travessava un tenebrós pantà. Allà em vaig quedar contemplant tal bell paisatge amb la frescor d’aquella brisa que m’acariciava la pell.

Tot d’una, una silueta de dona es va posar davant meu, amb una profunda i penetrant mirada en la qual em perdia. Tenia uns bells ulls de color caramel que captivaven.

Bells i sedosos com mocadors, aquests dolços llavis esperaven ansiosos ser besats.

Va ser tan sols sentir la seva mà amb la meva que el meu cor tornava a bategar al mateix ritme que quan em sentia perseguit al llarg de la meva travessia. Sí, era ella la presència que a través del frondós bosc anava seguint-me.

En aquest precís moment la meva ànima necessitava abraçar el seu cos i unir-se amb el seu en un de sol.

Com aquesta flor tan fresca i bella obre els seus pètals al sol, els meus més purs sentiments se sentien lliures volant sobre aquest vent que m’arrossegava ansiós cap a l’amor etern. Com un corrent de felicitat s’alçava entre els meus braços la meva estimada.

Després d’aquella nit de misteris ocults es va obrir un arc de Sant Martí que ens omplia de color la vida fins a la fi dels nostres dies.

Shares

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Catalan   English   French  Spanish