JOCS DE VEU

Quan la veu juga poema a poema,

 les lletres s’esveren,

 volen com esferes nervioses

però marquen els versos.

I la lluna les segueix a elles.

La veu s’aixeca imperiosa.

No fa escàndol.

I va poema a poema,

articulant les cordes

 com la radio que marca i espera.

La veu juga poema a poema,

ja no diu res .

Solament va llegint a un ritme  màgic.

Que maca és la veu que surt

quan vol riallera.