UN LLARG CAP DE SETMANA

Tres mesos després de l’ensurt que va significar el cop d’Estat frustrat del 23-F, un altre assalt a mà armada va estremir Espanya. El 23 de maig del 1981 es va produir un segrest històric que duraria dos dies a la seu del desaparegut Banc Central de Barcelona. Aquell succés en plena Transició va fer tornar els fantasmes d’una temptativa fallida de derrocar una incipient democràcia.

L’elecció de la data per a l’assalt a l’edifici bancari de la plaça Catalunya no va ser casual. Els autors del cop eren simpatitzants del tinent coronel Antonio Tejero, responsable de l’assalt al Congrés dels Diputats. La presa per la força de la seu del Banc Central (es va saldar amb un assaltant mort i dos ostatges ferits) va suposar l’estrena del Grup Especial d’Operacions (GEO) de la Policia Nacional.

NORMALITAT TRUNCADA
El 23 de maig del 1981 era un dissabte com qualsevol altre. En principi tot transcorria amb normalitat a la seu del Banc Central en ple cor de la Ciutat Comtal. Passades les 9.00 hores, un grup d’uns onze individus liderat per José Juan Martínez Gómez àlies “El Rubio” va irrompre a les dependències administratives. Els assaltants, estretament vinculats a l’Extrema Dreta, van prendre com ostatges les 300 persones (entre empleats i clients) a l’interior de l’edifici en aquell moment.

La Policia Nacional va rebre la notícia del segrest a les 9.23 hores. El Rubio va amenaçar d’executar cinc ostatges cada hora si no se satisfeien les seves demandes. Aquestes consistien en l’alliberament de Tejero, així com dos avions preparats als aeroports de Madrid-Barajas i Barcelona-El Prat, respectivament.

DESPLEGAMENT EXTRAORDINARI
La situació va motivar un gabinet de crisi format a la propera seu del Banc de Bilbao. Entre els alts càrrecs de les forces de seguretat es trobava l’aleshores director general de la Guàrdia Civil, José Aramburu Topete. El màxim cap de la Benemèrita va titllar El Rubio i els seus còmplices de “xoriços, pinxos i anarquistes”.

Les dotacions policials (cotxes i furgonetes) van ocupar el final del carrer Pelai, des d’on l’immoble és més visible. Es va establir un perímetre de seguretat al voltant de la plaça Catalunya per mantenir-la buida de trànsit i vianants. No va faltar una unitat mòbil d’assistència de la Creu Roja, ni tampoc l’ambulància que va evacuar dos ostatges ferits. La policia va recórrer a l’artilleria pesant amb una tanqueta. Per la megafonia integrada es va parlar als segrestadors mentre se’ls disparava.

EL FINAL DEL MALSON
El desenllaç del segrest a la seu del Banc Central es va començar a albirar la tarda del diumenge 24. És en aquest moment quan els assaltants van decidir negociar condicions amb la policia. Però, un franctirador va abatre a un dels captors, el qual havia pujat amb un ostatge al terrat de l’edifici de la plaça Catalunya. A les 19.55 hores, els GEO van accedir a les dependències administratives a través del terrat, desencadenant l’alliberament del personal retingut.

El Rubio i els seus còmplices van abandonar la seu del Banc Central barrejats entre els ostatges evacuats. Els agents de la Policia Nacional van posar de bocaterrosa a tothom que sortia per la porta lateral de la Rambla. Els autors de l’assalt a l’edifici bancari van ser condemnats a complir penes d’entre 30 i 40 anys de presó.

SUCCÉS DE PEL·LÍCULA
El succés esdevingut el 23 de maig del 1981 a Barcelona van ser reproduït cinematogràficament el 1983 a “Asalto al Banco Central”, dirigida per Santiago Lapeira. La pel·lícula, emmarcada en el gènere d’intriga conté una subtrama que implica un locutor de televisió (José Sacristán), el director d’un diari i un diputat.

En la història també intervenen un personatge d’orientació homosexual que manté una relació amb un dels assaltants, així com l’amant d’un ostatge.

Malgrat la qualitat i versemblança, “Asalto al Banco Central” no va comptar amb el favor de la crítica, que la va considerar ambigua. I és que els fets en què es basa el film encara quedaven massa propers en el temps com per jutjar-los objectivament.

En qualsevol cas, el rigor no ha d’estar renyit amb l’entreteniment.

BANCS PASSATS DE MODA
A començaments de la dècada de 1980, la plaça Catalunya de Barcelona encara concentrava les seus administratives d’entitats bancàries avui extintes. Entre les pretèrites financeres es troben el Banc de Bilbao, el de Biscaia (de la fusió d’ambdós el 1988 en sorgiria l’actual BBVA), o Banesto.

No obstant, però, amb el temps, els mostradors han deixat pas als penjadors i maniquins per a roba. Així, doncs, l’edifici que havia allotjat les oficines del BBVA ara l’ocupa una megabotiga de la cadena Zara. Respecte a l’antiga seu del Banc Central, l’immoble que la va albergar incorpora una franquícia de la multinacional de la moda “low cost” Primark. Ara fa 40 anys, dins d’aquesta joia del Monumentalisme dissenyada per Enric Sagnier es va viure un llarg cap de setmana.

Shares

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Catalan   English   French  Spanish