Al llarg de la història de l’automobilisme en general i de la Fórmula 1 en particular, hi hagut monoplaces que han corregut amb sis rodes. Això es deu a que algunes escuderies van desenvolupar aquesta tecnologia en pro d’aconseguir l’anomenat efecte terra, que persegueix una millor adherència dels vehicles sobre la pista. Aquest tipus de bòlids van viure el seu declivi a inicis dels anys 80.
VOL A RAN DE TERRA
El primer bòlid de sis rodes de la història va ser el Mercedes Benz Type 80, un projecte impulsat el 1939 pel pilot Hans Stuck i concebut per l’enginyer Ferdinand Porsche, creador del Volkswagen Escarabat i fundador de la mítica firma de cotxes esportius a la que dona nom.
La previsió del dissenyador pel que fa la velocitat punta que podria assolir la seva creació estava entre els 550 i 600 kilòmetres/hora, però gràcies a l’extremada aerodinàmica de la carrosseria i el motor Daimler, el cotxe conceptual va establir un nou LSR (Land Speed Record o Rècord de Velocitat Terrestre) de 750 kilòmetres/hora. Aquesta fita va ser motiu d’orgull per a Adolph Hitler, ja que això li permetia presumir del potencial tecnològic de què disposava Alemanya.
Malauradament, però el Mercedes Type 80 no va tenir l’oportunitat de participar en competicions oficials, atès que el 1939 el país germànic es va topar amb l’ esclat de la segona guerra mundial i un cop acabada la contesa el prototip va quedar en no res.
Actualment, l’únic exemplar construït del T-80 es troba exposat al Museu de la Història de Mercedes Benz a la seu que la marca té a la ciutat de Stuttgart.
UN SIX WHEELER A INDIANAPOLIS
Els anys 1948 i 1949 en el marc de la cursa de les 500 Milles d’Indianapolis va córrer un monoplaça de sis rodes de les quals quatre estaven situades a la part posterior. Aquest bòlid s’anomenava Pat Clancy Special o Kurtis Kraft Offenhausser (Kurtis Kraft va ser l’enginyer que el va dissenyar i Offenhausser fa referència al motor que el propulsava).
En l’edició del 1948 de la mítica prova nord-americana el Pat Clancy Special va estar pilotat per Billy DeVore, qui va acabar en la 12ena posició de la classificació.
L’any següent va ser Jackie Holmes qui es va posar als comandaments del six wheeler quedant en 17è lloc.
QUATRE RODES GIREN MILLOR QUE DUES
El curiós monoplaça Tyrrell P34 presentava la peculiaritat de tenir rere els faldons frontals quatre rodes, proporcionalment minúscules en comparació amb els voluminosos pneumàtics posteriors, un tret que li donava una certa aparença de kart d’iniciació. Dissenyat per Derek Gardner i pilotat per Jody Scheckter, el Tyrrell P34 va debutar al Gran Premi d’Espanya del 1976 i va estar en competició durant set anys.
A ESTELA DEL TYRRELL P34
A estela de l’èxit collit pel Tyrrell P34 el 1976, Max Mosley, cofundador i director d’equip de l’escuderia March va donar forma a un projecte conegut com a 2-4-0 (amb un motor Cosworth), el qual s’emmirallava en el Mercedes Type 80 o en Pat Clancy Special pel que fa a la disposició de les sis rodes simètriques (quatre motrius darrere i dues directrius més distanciades al davant). Patrick Head, màxim responsable de l’escuderia Williams es va regir per aquest model de tracció, donant així a llum el monoplaça FW08D derivat del FW07E, un F1 convencional de quatre rodes. L’escenari per a la posada de llarg del Williams FW08D, als comandaments del quals hi havia Alan Jones, va ser el circuit britànic de Donington Park el 1981.
SIS RODES EN DOS EIXOS
A finals del 1976 es va especular que Ferrari podia tenir la intenció de competir la següent temporada de Fórmula 1 amb un cotxe de sis rodes, però a diferència dels models esmentats anteriorment, el projecte de l’escuderia del cavallet rampant plantejava un vehicle amb quatre rodes juntes en un mateix eix posterior (com en els camions i autobusos) i un diferencial per a cada llanda, mentre que les anteriors estarien rere els faldons. Finalment, el projecte va esdevenir una realitat i es va anomenar 312T6, el qual es va estrenar el 13 de març del 1977 al circuit de Nardo amb el pilot austríac Niki Lauda al volant. Darrere Lauda van ocupar el seient del 316T6 l’argentí Carlos Reutman i l’italià Giorgio Enrico al circuit de Fiorano el 1978, any en què Ferrari va posar punt i final a la singladura del seu sis-rodes.
S’HA ACABAT EL BRÒQUIL AMB ELS INVENTS A L’F1
El 1983 la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA) va vetar qualsevol monoplaça que calcés més de quatre rodes com ja havia fet amb el Brabham BT46B, dissenyat per Gordon Murray i pilotat per Niki Lauda en una única cursa: el Gran Premi de Suècia disputada el 1978. El motiu que va al·legar el màxim organisme regulador de competicions automobilístiques per prohibir el BT46B, radicava en el ventilador incorporat al motor, ja que segons el criteri de la FIA aquest complement excedia en 50 quilos el pes màxim permès en els cotxes.
Malgrat que en el seu moment no van gaudir de gaire fortuna, els bòlids de sis rodes han deixat empremta en la història de l’automobilisme en general i de la Fórmula 1 en particular.
Cap de redacció d’Èxit21 i autor del llibre "La Barcelona que et falta" (de la col·lecció Talents de la FCSD). “Crec que Èxit21 pot ser important per la societat perquè d’aquesta manera ens donem a conèixer les persones amb discapacitat intel·lectual i és una manera de donar la nostra veu. Per a mi Èxit21 és important per poder plasmar les meves inquietuds i per poder compartir el meu punt de vista sobre el món”.
