Andy Trias Andorra

IGNORANT LA SD A ANDORRA

El passat 3 de desembre, Dia Internacional de la Discapacitat, vaig anar a Andorra a presentar les meves memòries i reflexions. En aquest acte hi havia el ministre d’Assumptes socials, Justícia i Interior, Xavier Espot. El seu ministeri era l’organitzador de l’acte. Va ser un orgull poder explicar el què jo penso a tots els andorrans que van assistir a la xerrada.

Rumb a Andorra

L’autocar cap a Andorra sortia 13:45h. Amb un taxi vaig anar des de la meva feina fins a l’estació de Sants, a la terminal d’autocars. Allà m’esperava el meu nebot, l’Edgar, amb entrepans i begudes per dinar. Però no vaig tenir temps d’acabar de menjar abans de pujar a l’autocar, així que m’ho vaig acabar d’amagat.

Quan vam arribar a Andorra cap a les 17:30h aproximadament, la Laia Gómez, representant del govern andorrà, ens va venir a buscar a l’estació per anar cap a l’hotel Arts, un lloc  que semblava un palau amb unes habitacions de luxe. En aquest mateix hotel va ser on es va celebrar la conferència-presentació de les meves memòries.

Paraules a eliminar

En aquest acte vaig conèixer a la secretària d’Estat andorrana, Ester Fenoll, i el ministre d’Assumptes socials, Justícia i Interior, Xavier Espot. A l’acte també va participar Clàudia Rodrigues, presidenta de l’Associació Síndrome de Down d’Andorra (ASDA).

L’acte portava el títol de les meves memòries. És a dir: “Ignorant la SD”. Abans que comences a fer la conferència- presentació em van fer diverses entrevistes com, per exemple,  el Diari d’Andorra, Ara Andorra i altres.

Em vaig fixar que em deien que jo “patia” la SD i així va sortir publicat. Ràpidament vam reaccionar demanant si ho podien canviar i posar que jo “tinc” la SD. Us puc ben assegurar que no pateixo gens pel fet de tenir un cromosoma de més.

“Patir” associat a la SD és un verb que odio. Una altra paraula que també odio és sobreprotecció.  És una paraula que per mi no hauria d’estar en els diccionaris perquè la sobreprotecció anul·la el creixement de la persona quan s’està massa a sobre d’ella. A mi no m’agrada que em diguin el que haig de fer perquè tinc 46 anys i no sóc un nen petit.

Les meves memòries

A l’acte vaig explicar com van sorgir les meves memòries. Tot eren manuscrits meus en més de 30 llibretes escrites a mà, amb boli i típex. Vaig començar a posar les meves idees ordenades. Vaig buscar forats de la meva agenda per començar a escriure, perquè la tenia de plena com la d’un ministre; fins i tot caps de setmana inclosos i a casa de la meva mare.

Cada cosa que jo escrivia, quan li portava a la meva mare ella sempre començava a fer el que es típic d’una mare quan jo apuntava el que em semblava. “Molt bé”, deia la meva mare, “però jo no ho diria d’aquesta manera”. De tant en tant, alguna paraula que jo posava la meva mare deia  que no era aquella la paraula que s’havia de posar. La meva germana Katy li va dir: “No sembla que siguin les memòries de l’Andy. Tu ja tindràs temps de fer les teves”. I així em van respectar el meu estil.

Vam fer que vingués una correctora perquè pogués corregir el que havia escrit. Va haver-hi un dia que la correctora havia fet la seva correcció a les meves memòries i se li va tornar a dir que no semblava que fossin les meves memòries, que no corregís tant les paraules perquè canviava l’estil.

Finalment les memòries van quedar com jo volia. Així les he defensat i reivindicat com a meves. Això havia de ser així perquè jo ho tingués clar per quan es publiquessin. Aleshores, si algun periodista em preguntava, jo podria dir que les memòries eren meves i de ningú més. Escrites amb el meu puny i lletra.

Soc jo qui reflexiona, pensa, opina i em desfogo. Trec el que porto a dins, tal i com ho vaig fer a la xerrada d’Andorra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>