iStock_000031658110_Small-720x320

ESTRENEU AVUI, REBUTGEU DEMÀ

Quan estrenem qualsevol article d’ús quotidià, ja siguin electrodomèstics, roba o calçat, inevitablement acaben inservibles al cap d’un cert temps. Això és degut a que estan concebuts per a sofrir un desgast progressiu per l’ús intensiu, la qual cosa ens obliga a comprar.

CURTA VIDA ALS PRODUCTES MANUFACTURATS
La primera bombeta de la història, inventada per Thomas Alva Edison, podia il·luminar ininterrompudament durant cent anys. No obstant, però, fabricants com Osram, van considerar que un producte tan durador podia resultar una ruïna. Per això, es va optar per limitar l’autonomia de les bombetes a 1000 hores.
De la mateixa manera, el fabricant tèxtil Dupont va revolucionar als anys 40 el mercat al llançar unes mitges fabricades amb una fibra gairebé indestructibles. Malauradament, però la idea va resultar inviable per la cobdícia de les empreses, que advocaven per productes febles.
Aquesta filosofia industrial s’anomena «obsolescència programada o planificada», que té per objectiu escurçar la vida útil dels productes manufacturats. Així, les empreses s’asseguren la fidelització del consumidor.
Una prestigiosa revista va arribar a publicar: «Un article que no es desgasta és una tragèdia per als negocis».
DISSENY AMB DATA DE CADUCITAT
Una variant d’obsolescència programada és la consistent en posar data de caducitat al disseny d’articles com els cotxes. En aquest sentit, Alfred Sloan, president de General Motors als anys 20, va ser pioner. La seva idea consistia en renovar cada tres anys l’estètica de la gama de models que comercialitzaven les cinc principals marques del consorci: Buick, Cadillac, Chevrolet, Oldsmobile i Pontiac (ambdues extintes).
Amb aquesta estratègia, Sloan va aconseguir que el públic nord-americà veiés antiquat el Ford «T», cosa que l’avantatjava respecte el seu gran rival.
SUSPENS EN REUTILITZACIÓ
Un cas flagrant d’obsolescència programada l’exemplifiquen els llibres de text escolars, atès que els editors inclouen exercicis. Això obliga a escriure damunt del suport didàctic, fent-lo inservible per al curs següent. Cada setembre, la societat de consum inculquen als pares la necessitat d’estrenar-ho tot cada inici de curs.
FICCIÓ PLANIFICADA
Al llarg de la història del cinema i el teatre, hi hagut dues produccions que reflecteixen l’obsolescència programada. D’una banda, a la pel•lícula El hombre del traje blanco, l’actor Alec Guinness interpreta Sidney Straton, un eminent científic que inventa un teixit ultraresistent que mai cal rentar. Això suposa una amenaça per a la indústria tèxtil.
De l’altra, Arthur Miller va escriure l’obra teatral Mort d’un viatjant, en la qual, el personatge principal, Will Loman, diu frases com «Acabes de pagar quelcom i ja no serveix».
LA CULTURA DE LA DURABILITAT
A diferència del sistema capitalista, en el vocabulari del comunisme no figurava el terme «obsolescència programada». Una prova és el fet que a l’extinta República Democràtica Alemanya, els electrodomèstics estaven concebuts per a funcionar sense problemes fins a 25 anys. Malauradament, però, la caiguda del mur de Berlín, i posteriorment del comunisme, va condemnar aquest model de consum.
MÉS RENDIBILITAT QUE SOSTENIBILITAT
La cultura de l’obsolescència programada té un enorme impacte sobre el medi ambient. Això es tradueix en l’acumulació d’aparells electrònics (amb components contaminants) en abocadors sense control en països del tercer món.
I és que els pobres no tenen perquè pagar la irresponsabilitat de les societats més riques.
Els productes que comprem són flor d’un dia, per la qual cosa s’hauria d’encunyar el lema «Estreneu avui, rebutgeu demà».

*Text original en català

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>