full_inner_page

10+1 compositors de cinema a descobrir

BATUTA, PARTITURA I… ACCIÓ!

Des dels seus orígens, en el cinema, les bandes sonores han jugat un paper essencial. Atorguen intensitat i profunditat a la trama de qualsevol pel·lícula, les quals, amb l’arribada del cinema sonor, van esdevenir un complement als diàlegs dels personatges.

MELODIES EN LA MEMÒRIA COL·LECTIVA

En llarg de la seva història, el setè art ha deixat melodies fílmiques per a la posteritat en la memòria col·lectiva de diverses generacions d’espectadors. Són recordades bandes sonores de pel·lícules tan memorables com Lo que el viento se llevó; Memorias de África, Rocky, E.T., el extraterrestre o Titanic. Aquestes peces instrumentals s’han convertit en icones cinematogràfiques universals.

ELS MESTRES DE L’AMBIENTACIÓ MUSICAL

En qualsevol pel·lícula, la banda sonora té un ventall de matisos en funció del gènere o les situacions que es desenvolupen a les trames. També tenen la personalitat que li atorguen els compositors, els quals coordinen orquestres tan prestigioses com la Filarmònica de Londres. Tot seguit esmentem cinc dels més reputats:

Ennio Morricone (El bueno, el feo i el malo; La muerte tenia un precio; Por un puñado de dólares; La misión o Cinema Paradiso).

Maurice Jarre (Doctor Zhivago; Els deu manaments; Atracción fatal o Ghost, más allá del amor).

James Horner (Límit: 48 hores, Danko: calor rojo, ­ambdues dirigides per Walter Hill;  Braveheart; Willow o Una ment meravellosa).

Jerry Goldsmith (trilogia Rambo; Gremlins; Star Trek, la pel·lícula; Desafiament total; Instinto básico o Air Force One).

John Williams, músic de capçalera tan de Steven Spielberg (Tiburón; E.T., l’extraterrestre o La guerra dels móns) com de George Lucas, creador la saga Star Wars.

TRAMES A RITME ELECTRÒNIC

A part dels compositors més clàssics i ortodoxos, n’hi ha d’altres amb un estil més modern, ja que han reproduït melodies de fons mitjançant un sintetitzador i aquí en van cinc referents imprescindibles:

Vangelis, que ha signat la música de títols com Carros de fuego o Blade Runner.

Brad Fiedel és el responsable de l’ambientació musical de Terminator.

Harold Faltermayer, autor de la banda sonora de Superdetective en Hollywood.

Stewart Copeland, qui fou bateria de la mítica formació Police, va desenvolupar una faceta com a compositor de bandes sonores sintetitzades com demostren els films Wall Street o No me chilles que no te veo.

Mike Oldfield va compondre l’inoblidable tema Tubular bells, que sona a l’inquietant i pertorbadora escena d’El exorcista en què la nena protagonista (Regan, interpretada per Linda Blair) levita per damunt del llit.

EL PRÍNCEP DE LES MELODIES ANIMADES

Pel que fa les pel·lícules d’animació tradicional (concretament la factoria  Disney de finals del segle XX) el compositor de referència és Alan Menken, qui ha compost les partitures de cançons conegudes com A whole new world, interpretada per Regina Belle i Peabo Bryson per a Aladdin. El mateix Bryson va cantar duo amb Celine Dion el tema principal de La bella i la bèstia, sota la batuta de Menken.

LES CANÇONS, TAN IMPORTANTS COM ELS DIÀLEGS

En el gènere del cinema musical, les cançons cobren la mateixa rellevància que els diàlegs dels personatges de les pel·lícules en què s’interpreten, atès que la lletra que contenen són el fil conductor de les històries que s’hi narra, independentment de quina sigui l’ambientació.

Les pel·lícules musicals abasten títols tan memorables com El cantor de jazz (va significar el naixement  del cinema sonor), protagonitzada per Al Jolson interpretant All that the jazz; Cantant sota la pluja, amb les coreografies de Gene Kelly, Debbie Reynolds i Donald O’Connor; Invitació a la dansa, també amb Gene Kelly; West Side Story, una posada al dia del clàssic shakespirià Romeu i Julieta; Somriures i llàgrimes; Grease, la qual va suposar la consagració de John Travolta, així com el seu debut com a cantant. En el que portem de segle XXI, han passat per les pantalles de cinema films cantats i coreografiats com Moulin Rouge, Chicago, Sweenney Todd, Los descendientes (Walt Disney), Step up, Street dance o la recent La, la, land.

BANDES SONORES EN VIU

El músic John Williams va ser pioner en interpretar en viu i en directe les pròpies composicions, com les fanfàrries de la banda sonora de La guerra de les galàxies, la qual es va poder escoltar el 2 de novembre del 1977 a Boston. Però per gaudir de la música cinematogràfica en primera persona no cal creuar l’Atlàntic, atès que l’Orquestra Barcelona Ciutat (OBC) programa recitals en què es reprodueixen les melodies més icòniques del setè art. A l’Auditori s’han pogut escoltar les peces instrumentals de títols com El senyor dels anells, així com el repertori de les partitures que Maurice Jarre ha deixat per a la posteritat.

Si el cinema, més que com un mitjà d’entreteniment, és considerat com una fàbrica de somnis, és gràcies en gran mesura a les bandes sonores, que li han atorgat el toc de màgia que el fa ser el setè art.

*Text original

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>