file000894312228

La meva lesió, la meva vida

Vaig anar a l’escola ordinària des dels tres anys i mig i, malgrat que, desconeixien el món de la discapacitat, em van ajudar molt. Per als professors era nou, jo era una experiència nova per ells.

Vaig fer la EGB, però segons quines classes no podia seguir-les, per exemple, quan feien les capitals d’Espanya. Jo havia d’aprendre altres coses. Quan no podia seguir unes classes, a mi em posaven el que em costava més, com escriure o sumar.

Anava a moltes recuperacions: fisioteràpia, a Sant Joan de Déu moltes vegades, al departament Esteve de Miguel, etc. Allà una especialista m’ensenyava habilitats espacials i, també, feia psicomotricitat. Tenia una professora que venia a casa i m’ajudava a repassar, però com que a l’escola van parlar amb la meva mare i li havien dit que tantes recuperacions no podia fer perquè anava endarrerida, llavors la persona que venia a casa va començar a venir també unes hores a l’escola.

Tot i això, vaig perdre un any d’escola perquè es van equivocar. Quan vaig començar a escriure, escrivia amb l’esquerra però no sóc esquerrana i, a causa d’aquest fet, escrivia del revés, de dreta a esquerra. Per tant, vaig haver de tornar a començar de nou.

Quan vaig néixer, van fer creure als meus pares que no podria caminar, ni parlar i, avui dia, treballo en un hostal des de fa gairebé tres anys i visc de forma independent. Jo no creia que podria arribar on he arribat amb els obstacles i l’esforç que m’ha comportat.

Animo qualsevol persona que tingui aquesta o una altra discapacitat. Que es pot arribar si un s’esforça i té mitjans per poder-ho fer. El meu projecte de futur seria viure en parella, com viu la majoria de gent.

* Text original.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>